Actualización

 

5-8-03

In English

Principal

VÍA CRUCIS

Semana de Oración por la Unidad 2004

TEMPLO ECUMÉNICO

 CATÓLICOS ORIENTALES
 
Ecumene en Europa

ORACIONES

Valencia Ecuménica

LA COMISION

PENTECOSTES  2003
 
    Noticias      Calendario

Artículos
Documentos

IGLESIA-EUROPA

Money Amulet

Enlaces

 Iconos 

Otras Iglesias en España 

Otras Diócesis

*FORMACIÓN

*encuentros

  

 

 

 

ARTÍCULOS

Esta página publicará artículos inéditos o de difícil acceso. Pueden enviarse por correo a [email protected]

La redacción se reserva su publicación y lo comunicará al interesado 

 

LES RAONS DE L' ESPERANÇA

Lluïsa Geronès - Figueres (10.08.01) 

Explicaré un fet que m'han arribat aquests dies, fa referència a Rwanda.

Diu que una de les coses que sobta més quan vas a Rwanda és que no hi ha gossos, els varen matar els soldats de les Nacions Unides perquè no es mengessin les restes humanes. Malgrat això, si no hagués estat per un d'aquests gossos, Elisabeth Bazizane no estaria viva. Varen matar el seu home i els seus dos fills. A ella li varen donar molts de cops de matxet al cap i al coll, sobretot. Ara cada moviment li costa, li fa mal tot i li és difícil parlar. El més terrible del genocidi rwandès no va ser la mort, a raó de 8000 persones diàries, el més terrible va ser la manera de matar. A l'Elisabeth la varen deixar perquè es dessagnés fins a morir, en una agonia terrible. Després la varen llençar a una latrina, però abans la varen violar en grup. Estava inconscient, però un gos la va mossegar i la va despertar. Era de nit. Tot estava silenciós. Un home hutu la va sentir. La va dur a casa seva i la va curar. Quatre dies després va buscar asil en una església, allà va sobreviure, ho continua fent gràcies a l'ajuda d'una organització de viudes del genocidi.

És un fet clarament impactant i se'm presenta davant meu, amb força, a l'hora de començar a parlar de l'esperança. Gosaré parlar d'esperança encara? Em vénen a la ment dos pensaments: un, és un escarni parlar d'esperança en conèixer realitats com aquesta, i l'altre, absolutament oposat, és un deure i és una urgència trobar les raons de l'esperança davant de realitats com aquesta.

La primera pregunta que em ve a la ment en parlar de l'esperança no és si em cal per viure, perquè de ben segur que em descobriré dient que sí. La pregunta més gran, que se m'obre com un interrogant punyent, és de què hem d'estar esperançats.

Necessito avui i demà sentir que l'esperança viu dins meu, aquest sentiment càlid que t'empeny a anar endavant sempre, que posa música als teus sentiments, però si em pregunten de què he d'estar esperançada em costarà més de contestar. Així, de sobte, francament, no ho sé. I tanmateix crec que és molt necessari que cadascú es pregunti quina és la seva esperança, si realment en té, si treballa per tenir-la...Segurament en parlar i pensar sobre l'esperança descobrirem que hi ha esperances de moltes classes, però que hi ha una única Esperança. Si jo he de buscar de què he d'estar esperançada, jo diria que la meva esperança es fonamenta en la plenitud i la justícia per a tothom. La plenitud, la felicitat per a tothom, la justícia per a tothom. Aquesta és la meva esperança, aquest deu ser el gran objectiu de la meva vida: que hi hagi menjar, que hi hagi medicines, que hi hagi educació, que hi hagi futur, que hi hagi vida per a tothom... Però aquest no és un projecte abstracte, que no està a l'abast de la meva mà, aquest és un projecte immensament personal, individual. I per ajudar-me a explicar-ho recorreré a una història bíblica que crec fonamental: la història de Moisès.

Tenim un temps de fam i un temps de riquesa en llocs diferents de la terra. I, com sempre, al llarg de tants segles, uns homes decideixen emigrar, però no són només una força de treball, sinó que porten amb ells les seves famílies, i, per tant, les seves maneres de viure, d'entendre la vida. i acaben constituint una amenaça. Una amenaça per poder continuar vivint com s'ha viscut sempre, per no canviar res, perquè ningú no ens esquitxi amb les seves formes diferents. I decideixen oprimir-los tant com poden. Però, com sol passar, no se'n surten, i continuen multiplicant-se. Després decideixen mesures més dràstiques: matar els fills que neixen, deixar les filles (!). I, com sempre, la història general té el contrapunt individual. Un home i una dona tenen un fill. I la dona, en veure'l, no el pot matar. L'amaguen fins que no poden més. Després, la mare prepara una cistella i el diposita al Nil. La germana, però, vigila. Mentrestant també, la filla del faraó baixa a banyar-se al riu.

Si ens aturem aquí un moment, veurem que la història es repeteix sempre: una comunitat s'enfronta a una altra comunitat, no busca el diàleg, el pont, davant de la diferència: esborrem, matem, fem desaparèixer. Però sempre queda l'opció de cada individu. La dona que diposita el seu fill al Nil confia en l'altre, en algun altre que el recollirà, convoca el sentiment, el cor d'algú altre, desconegut. Quants fills devem haver dipositat així! I la germana vigila, la comunitat sempre té algú que es fia, i algú que vigila. I sempre hi ha una filla del faraó que tranquil.lament pot banyar-se a les aigües del Nil. Algú que no ha de patir per, sinó que pot anar més enllà. La filla del faraó simbolitza el cor que es deixa tocar, la germana, el vigilant, que hàbilment li diu: Sí, és un nen hebreu, però tu no et preocupis, t'aniré a buscar una dida hebrea. El nen creix, i arriba un dia que ha de tornar amb la filla del faraó. i de nou tot es tornarà a posar en marxa: Moisès es va fer gran, i un dia va sortir a veure els seus germans hebreus i va descobrir com treballaven. I es va deixar tocar el cor, i va matar un egipci. I algú li diu: Qui t'ha nomenat cap o jutge nostre? Que potser em vols matar? Senyal que encara no ha arribat l'hora, no sempre és l'hora. Moisès només està en camí. I com que s'ha deixat tocar el cor, ha de prendre una decisió: fugir. se'n va al país de Madian. I veu que uns pastors volen fer fora unes noies d'un pou, i Moisès es posa de part d'elles. Ara ja sabem qui tenim davant. No sé on vaig llegir que la justícia va néixer quan dos es barallaven i un altre es va posar entremig per separar-los. un símbol perfecte: posar-se entremig de les coses i dir: no, no pot ser!

Mentrestant, com sempre passa a la vida, la història general segueix en paral.lel a la història concreta. Moisès pren per muller una de les filles del pastor a qui havia ajudat i tenen un fill: Guerxom, o sigui, immigrant allí, perquè Moisès va dir: sóc immigrant en terra estrangera. Senyal que ja havia assumit la història del seu poble. Al cap de molt de temps, el rei d'Egipte va morir... Mentre, el seu poble gemegava i cridava des del fons del seu esclavatge, i el seu clam va pujar fins a Déu, que va escoltar els seus gemecs i es recordà de l'aliança que havia fet a Abraham, Isaac i Jacob. I Déu va mirar els isrealites i es va fer càrrec de la situació. Moisès va mirar i veié que la bardissa cremava...M'atansaré a contemplar...Quan el Senyor va veure que Moisès s'atansava per mirar...

Déu va mirar i es va fer càrrec. Moisès també mira. I en aquesta mirada Déu i l'home es trobaran, aquí neix la salvació, no tan sols individual, sinó col.lectiva. El triangle s'ha format ja: Déu, l'home que mira i algú que sofreix. Quan va matar l'egipci encara no era el temps, encara el seu cor no havia comprès, mirava tot sol, i li bastava matar aquell home pensant-se que així solucionava alguna cosa. És quan convergeixen Déu i l'home mirant tots dos el mateix que la realitat s'il·lumina mostrant una cara diferent, llavors la salvació es pot donar.

Com que Moisès s'ha atansat a la bardissa a mirar, Déu el pot cridar, i ho fa pel seu nom. Com que s'ha atansat, Déu l'ha pogut cridar. I Moisès ha pogut respondre la frase més important de la seva, i nostra, vida: Sóc aquí!

A partir d'aquí Déu li podrà encomanar una missió: fer sortir els isrealites d'Egipte. Moisès s'ha deixat tocar el cor, però té por, dubtes, inseguretats i li demana a Déu: Qui sóc jo... Una altra de les preguntes essencials de la vida. I fixem-nos en la resposta de Déu: Jo sóc amb tu... Ni llargues digressions sobre qui és Moisès ni sobre la seva existència: aquest jo sóc amb tu, que deu ser la clau de la vida del creient, d'un Déu que ens defineix i es defineix en la unió amb l'ésser humà, ho podem esperar tot. Déu es presta a fer el camí amb nosaltres. En la intimitat del gest de Moisès que es deixa tocar el cor, que assumeix el destí de la seva comunitat s'hi revela la nostra manera d'estar al món, s'hi revela Crist i s'hi revela Déu. Moisès es deixa tocar el cor per la injustícia, ell que hagués pogut viure sense problemes, es converteix en un transgressor, i acaba, després d'un itinerari ple de revolts, com tots, assumint allò que Déu li proposa. Moisès és un dels símbols de l'esperança al món.

Perquè hi hagi esperança cal que la persona es deixi fer i faci ella alhora. Cal que s'obri a la consciència, que és la llum on es revela tot. Cal que es miri el món i la vida. La persona s'ha de deixar tocar el cor per la vida, ha d'obrir-se als sentiments, però després ha de prendre les seves opcions. La persona ha d'aprendre a mirar reflexivament, ha de mirar els altres, ha de mirar el món. De la unió entre el sentiment i l'opció en neix l'esperança individual i col.lectiva. Però necessitem el sentiment i el pensament, el cor i l'opció.

Deixeu-me recomanar-vos un llibre excel.lent, és de Tahar Ben Jelloun: Una absència enlluernadora de llum. Se'ns hi explica la història d'un home que va viure vint anys en un cel.la de petites dimensions, empresonat, empresonats, per haver format part d'un cop d'estat l'any 71 al Marroc. El testimoni de com sobreviure en aquelles condicions és impressionat, de com abandonar el gust de la vida quotidiana i anar-se convertint en un resistent, de com abandonar l'odi, els records que fan mal, perquè et poden acabar destruint, de com deixar de somniar l'esperança de poder sortir, e com preparar-se per al pitjor amb serenitat... Hi ha un moment en què diu: Per resistir s'ha de pensar. Sense consciència, sense pensament, no hi ha resistència.

Ara bé, la mirada no és una mirada solitària, és una mirada amb... Podem mirar el mateix, però no veiem el mateix, perquè mirem des de la pròpia vida, amb el propi bagatge, amb tot allò que ens ha passat, amb tot allò que hem sentit. Per això és tan important, mirar-nos el món i la vida buscant-hi la revelació de Déu. Per conèixer algú cal que entrem en el seu ésser, en la seva manera d'estar al món, per conèixer Déu cal que entrem en l'amor. Si Déu és amor, no és en l'amor que el trobarem? (A. Gesché). Per saber qui és Déu, cal que entrem en els infinits camins de l'amor. Per això és tan important mirar-nos el món i la vida amb Déu, perquè els mirarem amb l'amor, i possibilitarem l'esperança. El que és més important no és que Déu sigui pensat i contemplat, sinó que Déu es posi en pràctica, i és en aquesta pràctica on Déu es va descobrint, on es deixa trobar.

Deixeu-me explicar una altra història. La història de la parella a la platja de Cadis davant de l'immigrant mort, la va publicar "La Vanguardia" aquest hivern. Una parella contempla el mar plàcidament, sota d'un para-sol, mentre té al costat el cadàver d'un home.

Podien seguir parant el sol, indiferentment, perquè no s'havien preguntat mai res, per tant es podien mirar el món amb indiferència, es podien mirar el sofriment, el mal, la mort, com si no existís. Si haguessin intuït què podia ser mirar-se el món amb Déu, viure segons Déu, ja no estarien allà tan tranquils asseguts. Però per mirar-se el món amb Déu cal haver-se preguntat el perquè de la vida, de la pròpia vida. Aquest interrogant és un dels llocs natals de Déu, dels quals parla A. Gesché, els llocs on Déu es pot trobar. Hi ha llocs en els quals Déu no es podrà trobar mai, en canvi, hi ha llocs en els quals Déu es podrà començar a percebre..., perquè Déu és un aprenentatge que es va fent tota la vida... Els llocs natals de Déu són una vida profunda, una vida que es qüestiona i es demana per què serveixen els seus dies, que renuncia a viure de qualsevol manera, que troba les seves preguntes i busca les seves respostes...Els llocs natals de Déu són els paratges de la tendresa on una vida s'obre a una altra, la cuida, la vetlla, la mima, l'admira, la contempla, l'ajuda, la cura, en una paraula. L'autenticitat també és un dels llocs natals de Déu, aquest intent etern de fer emmotllar el pensament a la vida, el sentiment a la pràctica, l'austeritat un altre dels llocs predilectes de Déu, perquè sense austeritat no hi ha projecte cristià, sense aquesta mirada valenta que posa límits a la pròpia vida perquè sent la vida dels més pobres com una ferida profunda. La donació perquè la vida només té sentit quan es va donant , al principi a trossets perquè tampoc no hem comprès del tot, com li passà a Moisès amb l'egipci, fins que acaba donant-se tota, perquè ja no es pot fer res més que donar-ho tot, en un camí que ha deixat de tenir retorn. La compassió perquè només en les cors que es deixen tocar i traspassar hi ha esperança per al món , en els cors que es compadeixen allí hi ha escrit el futur de la humanitat. La transparència que és la humilitat del mostrar-se com un és, sense màscares, amb senzillesa, com un acte més d'amor: mira, sóc així, i t'ho dono tot, allò que és bo i meravellós, i també allò que és difícil i que em costa de portar amb mi...I la pregària, un altre dels llocs natals de Déu. Déu neix en el silenci, en la persona que fa callar-ho tot, i contempla, admira, parla, escolta... i la pregària, de mica en mica, s'anirà convertint en l'eix central, l'arbre fort on poder agafar-nos per aguantar totes les ventades, per poder cantar les millors melodies.

No hi ha esperança si no hi ha tendresa, autenticitat, austeritat, compassió, donació, pregària, silenci. No hi ha esperança si no hi ha treball interior, si no ens prestem a la vida, si no anem a trobar la vida, si no deixem que Déu s'expliqui. L'esperança som nosaltres mateixos, amb les nostres vides. L'esperança és arribar a aconseguir que la nostra vida sigui com la sensació que experimentem en sentir el soroll de l'aigua baixant per un rierol de muntanya, un dia d'estiu, caminant. Això és l'esperança. Perquè la gran esperança no és personal, la gran esperança és arribar a ser homes i dones d'esperança per als altres. Ser com aquestes flors del camí que avui he vist. En un marge entremig d'herba seca, i de troncs tallats, sortien uns lliris de camp, liles, magnífics. Entremig del desert, sortia la flor. Quantes vides no són això per a nosaltres?

Tots aquells que han mirat el món, que han vigilat, que s'han mantingut expectants, han estat l'esperança de la humanitat, han format la gran comunitat de l'esperança. I quan un inicia el camí d'aquesta comunitat ja no hi ha marxa enrere possible. Per això, Jesús no va poder defugir la creu, era impossible escapar-se, no tenia cap sentit, només podia viure d'aquella manera... I si això implicava la mort, doncs la mort havia d'arribar, ni que fos una mort tan dura com la de creu. Per això tampoc no es podia salvar a si mateix, aquella frase: Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit. Precisament perquè era el Messies no podia salvar-se a si mateix, precisament perquè era el fill de Déu havia de salvar-ne d'altres. L'objectiu de la seva vida no era ell, era l'altre, l'objectiu de la seva vida no era l'estalvi del sofriment, era precisament no defugir el sofriment, compartir-lo més enllà de tot el que és raonable i convenient, viure'l quan és producte d'allò que tu creus, assumir-lo quan defugir-lo seria només la negació... I quan Jesús assumeix el sofriment i la creu es converteix en el fonament de l'esperança. I aquesta esperança és producte d'aquell: Sóc aquí de Moisès, tan simple, però que ho revela tot. I d'aquell: Jo sóc amb tu, que revela qui som cada un de nosaltres, però també qui és Déu. I només per aquest: Jo sóc amb tu podem arribar a assumir el sofriment de la vida.

En un dels passatges d'aquest llibre que us he explicat hi vaig trobar un fragment impressionat però que em sembla que és una bona síntesi del que voldria dir:

Li era impossible alçar la mà. Els guàrdies em van permetre que li donés el menjar i l'ajudés a fer les necessitats. Ja no podia mastegar. Jo mastegava el pa i l'hi donava a miquetes, seguides d'un glop d'aigua. De vegades s'ennuegava i no podia tossir. Corbava l'esquena, posant el cap entre les cames, i es deixava rodar per terra per fer passar l'aigua pel costat bo de l'esòfag. S'havia aprimat tant que semblava un ocell desplomat. No li veia bé els ulls.

L'ésser que assumeix és la raó de la meva esperança, de la meva joia, de la meva vida de veritat. Un Déu que es deixa tocar el cor dels oprimits, dels pobres, dels qui pateixen també és la raó de la meva esperança, el qui dóna sentit als meus dies i a les meves opcions. En ells trobo sentit als meus dies, en ells vull viure, gràcies a ells puc viure.

Lluïsa Geronès

Figueres, 19 d'abril de 2001

El futuro de la Iglesia en Unidad

 

EL FUTURO DE LA IGLESIA EN LA UNIDAD  (30.5.2001)

           Quien mira al futuro es capaz de crearlo. Así se entiende como los cardenales reunidos en Roma con el Papa han propuesto tres objetivos para el futuro de la Iglesia: MISIÓN, UNIDAD Y SOLIDARIDAD.  Estos tres objetivos son tres visiones de futuro que va a comprometer la actividad de los cristianos. Se quiere que el siglo que empezamos pueda cuente con la contribución del mundo cristiano. ¿No es posible que el siglo XXI sea más humano que el anterior sin tantas guerras, tanta violencia, tanta pobreza..?  La Iglesia piensa que es posible y para ello quiere ofrecer su contribución.

            Los medios de comunicación están creando un mundo globalizado y por ello es necesario globalizar la solidaridad. A ello deben apuntar aquellas visiones del mundo que se poseen energías de cambio hacia un mundo más humano. El siglo pasado despreció los valores religiosos y hoy sociólogos tan prestigiosos como el alemán Habermas dice que es necesario para el futuro contar con las energías de solidaridad todavía presentes en las comunidades cristianas.

            Pero el mundo que viene debe afrontarse con la superación de las divisiones que han debilitado muchas energías de humanización o han contribuido a violencias incluso en nombre de Dios. A Dios se le ha utilizado a veces con intenciones partidistas o nacionalistas.Sin querer nos formamos un Dios a nuestra medida. El hombre seguirá siendo hombre pero a la vez que  comete injusticias es el único ser que es capaz de reconocerlas y mirar el futuro de otro modo para no volver a ellas. Por ello un proyecto de solidaridad pide la para Iglesia un proyecto conversión y de Unidad entre todos los cristianos.  

           En la reunión de los cardenasles con el Papa que concluyó la semana pasada,  cardenal francés  Echegaray y el inglés Murphy O´Connor  han solicitado un encuentro de todos los cristianos del mundo, un proyecto que ya había acariciado el papa para el año Santo. Los Patriarcas católicos orientales han manifestado que todavía hay dificultades para la unión con las Iglesias Ortodoxas pero que es necesario llevar a cabo proyectos comunes de solidaridad para el mundo futuro. El Cardenal alemán Walter Kasper, Presidente del Consejo Pontificio para la unidad de los cristianos, ha dicho que “el ecumenismo es el desafío del milenio”. Esta aspiración se siente por doquier. Los jóvenes de Rusia, en un sondeo de opinión reciente quieren la unidad de los cristianos, y en Ukrania de mayoría Ortodoxa  sólo el 4% de la población consideran esta visita negativa o muy negativa y el 58% muy positiva  o positiva (los demás “no saben”).

Es obvio que de los varios miles de obispos del mundo Monseñor Milingo llena páginas enteras de nuestros periódicos porque este prelado africano, se ha dejado llevar de su afición curandera y se ha escenificado una boda mediática de la Secta Moon. Todos los cometas van abandonando asteroides que pierden su luz. A nadie debe escandalizar que haya cristianos o incluso algún obispo que se desorienta.  Lo verdaderamente importante es comprobar que al principio de este siglo la Iglesia quiere mirar al futuro, dirigir a todos los hombres su foco de luz, para ofrecer a la humanidad el servicio de su misión de solidaridad  y de unidad

En un escenario ás modesto, len a diócesis de Valencia se está preparando un gran encuentro de unidad. Cristianos de casi toda Europa quieren celebrar que el espíritu de Dios es el que nos ha de hacer converger en la unidad. El ecumenismo no es una fusión de empresas religiosas sino la recuperación, por aproximación a Dios, de la unidad que él quiere para la Iglesia. Y esto no para servirse como poder sino para mejor servir con su misión.

Vicente Sastre García ,   Presidente de la Comisión de Ecumenismo de Valencia

  .  

NUEVAS REFLEXIONES SOBRE LOS ICONOS

Sergio García Nebot (Miembro de la CEV)

LOS ORÍGENES

La Iglesia crece en el corazón de la koiné, en la que convivían y se enfrentaban griegos, romanos, judíos, paganos, gnósticos, filósofos, teósofos y mistagogos. El cristianismo que afirma ser la verdadera gnosis y el único detentador de la verdadera fe, asume un lenguaje abierto. En el Areópago, Pablo reconoce en el altar “al Dios desconocido” el altar del Cristo”, aquel que lo atenienses, “los más religiosos entre los hombres”, adoran “sin conocer”. En su ascenso hacia la “revelación” el paganismo, esencializado manifiesta lo divino. Para Justino de Roma, Dios no anuncia su venida solo en la Biblia. Con su Verbo Él  aclara e ilumina cada alma de buena voluntad; en su luz, filósofos y poetas son cristianos que no saben lo que son.

LOS FUNDAMENTOS DOGMÁTICOS

  En el siglo VII la existencia de la Iglesia se halla dominada por un movimiento iconoclasta. La imagen religiosa parece estar en el centro de la vida del Imperio Bizantino donde va a suscitar una disputa y una controversia teológica que se prolongará por más de un siglo. Después de una larga prueba de fuego el icono ocupará un puesto de honor en el centro de la profesión  de fe de la Iglesia. Desde su reinstauración en el 843 el culto de las imágenes encarnará el Triunfo de la Ortodoxia.


El iconoclasmo conoce dos periodos determinantes:
1.      El primero tiene su inicio en 726 cuando promovido por el emperador León IIIel movimiento se enfrenta con una resistencia apasionada. Este periodo violento y sanguinario, concluye en el 787 bajo el reinado de Irene la Ateniense, el VII Concilio Ecuménico restaura la ortodoxia y restablece el culto a las imágenes. Reunidos en Nicea, 357 obispos definieron  las enseñanzas de la Iglesia respecto a los iconos. El arte religioso adquirió así su definición dogmática:
 “Nosotros decretamos en toda exactitud y conciencia que, junto a la reproducción de la preciosa Cruz vivificante, es deber conceder un espacio a los iconos pintados o en mosaico o aún de cualquier otro material que adornan las Santas Iglesias de Dios, los objetos de culto, los sagrados hábitos, los muros y las tablas de madera, las casas y las calles, tanto el icono de Nuestro Señor, Dios y Salvador, Jesucristo como a los de Nuestra Señora Inmaculada, la Santa Madre de Dios, de los ángeles venerables y de todos los hombres santos. Puesto en la medida en que continuamente son representados y contemplados en imagen, aquellos que los contemplan ascienden hacia la memoria y el deseo de su prototipo...”
2.      El segundo periodo de la controversia sobre las imágenes se extiende desde el 813 hasta el 842. a la muerte del emperador iconoclasta  Teófilo, Teodora restaura el culto de las imágenes en el 843.

FIDELIDAD Y LIBERTAD


La imagen y la Escritura
El arte del icono es testimonio de una perennidad no individual. Esta obra dedicada a la celebra­ción de lo sagrado no ha podido nacer en una sola época ni con las investigaciones de una sola escuela ni por la imaginación creadora de un artista sino que ha ido surgiendo en el transcurso de largos siglos de trabajo ininterrumpido. Pedagógico y mistérico, el icono obedece a cánones artísticos. El pensa­miento ortodoxo ha enfatizado el papel y el deber de la imagen. La tradición iconográfica se inscribe en el corazón de este pensamiento: un lenguaje teológico puramente pictórico constituye la base y el edificio interior de cada icono.


 El último Concilio Ecuménico subrayando la proximidad del icono a las Sagradas Escrituras, lo eleva hasta el rango de los Santos Evangelios: «La imagen sagrada de Nuestro Señor Jesucristo debe ser venerada con el mismo honor con el que son venerados los Santos Evangelios». La imagen consitu­ye la tradición pictórica de la Iglesia de Oriente con el mismo título que las tradiciones escrita y oral:
es la manifestación material de la Tradición Sagrada. En esta perspectiva exclusivamente eclesial el arte del iconógrafo no es el arte de un individuo. «Cada uno de nosotros es de la tierra. Sólo la Iglesia es del cielo», dice Khomiakov. Al pintor la Iglesia le impone una disciplina tanto espiritual como ar­tística. Los manuales prescriben reglas detalladas: para preservar la pureza del arte religioso, los cáno­nes fijan las instrucciones relativas a la tipología de santos y festividades. La Iglesia lleva las riendas del talento. «Hagiógrafo» el iconógrafo escribe la santidad por medio de la pintura. Su arte es el de la Iglesia. El VII Concilio Ecuménico afirma formalmente esta dependencia: «Este arte no ha sido inventado por los artistas. Muy al contrario, es una institución aprobada por la Iglesia “católica”. Sólo el lado artístico de la obra pertenece al artista pero su institución depende en modo evidente de los san­tos Padres y les pertenece.»


Sólo las personalidades espirituales dotadas de un verdadero talento son llamadas a consagrarse a la iconografía. Recordando la importancia del icono, la Iglesia prohíbe esta pintura a los artesanos no dotados «para que su incapacidad no sea una ofensa a Dios» 2• En su manual titulado Hermenéutica de la pintura, Dionisio de Furna, iconógrafo atonita del siglo XVII, invita a los pintores a que practiquen el dibujo antes de enfrentarse a la iconografía: «Aquel que quiera aprender el arte de la pintura ante todo que estudie y se ejercite en el dibujo, sólo, incluso sin cánones hasta que sea capaz.»

  El icono y la liturgia


  Las formas arquitectónicas de un templo, los frescos, iconos, objetos de culto, no están juntos simplemente como los objetos de un museo, sino que, como los miembros de un cuerpo, viven de una misma vida mistérica, están integrados en el misterio litúrgico. Es incluso lo esencial, y nunca se puede comprender un icono fuera de esta inte­gración. En las casas de los fieles, el icono está situado en un punto alto y dominante de la habitación, guiando la mirada hacia lo alto, hacia el Altísimo y hacia lo único necesario. La contemplación orante atraviesa, por así de­cirlo, el icono y sólo se detiene en el contenido vivo que traduce. En su función litúrgica, simbiosis del sentido y de la presencia, consagra los tiempos y lugares; de una habi­tación neutra hace una «iglesia doméstica», de la vida de un fiel, una vida orante, liturgia interiorizada y continua­da. Un visitante, al entrar, se inclina ante el icono, recoge la mirada de Dios y enseguida saluda al dueño de la casa. Se empieza rindiendo honor a Dios, y los honores rendi­dos a los hombres vienen después. Punto de mira, nunca decoración, el icono centra toda la estancia en el resplan­dor del más allá. Del mismo modo, todos los que atraviesan el umbral de un templo ortodoxo se sienten afectados por una fuerte sensación de vida incesante.

 EL VERDADERO VALOR DEL ICONO
  Un icono nunca puede descender por debajo de un cierto nivel artístico, en su mínimo instrumental. Lugar teológico, es también alabanza, canto, poesía en colores. El iconografo debe poseer el sentido de los colores, el oído para la consonancia musical de las líneas y las forma, una maestría perfecta sobre los medios para poder describir el cielo. Por encima de este nivel  se abre o ilimitado de la visión inspirada. Sin embargo, nunca el icono es lo bello sino la verdad que desciende a él  y se viste con sus formas. Todo terminado desde el punto de vista matemático, constituye la relación de los dos infinitos. Del mismo modo, todo icono relaciona dos infinitos; la luz divina y  el espíritu humano.
  El icono, en efecto, es algo más que una imagen religiosa, es verdadero arte sacro; tiene un puesto bien determinado en le culto litúrgico y en la devoción privad como medio eficaz para conocer a Dios, a la Virgen  y a los Santos y a unirse a ellos imitándolos. El icono es una confesión  de las verdaderas religiosas, no solo un arte que ilustra la Sagrada Escritura, es un lenguaje que se equipara a aquéllas, que  equivale a la predicación evangélica, igual que a los textos litúrgicos.
“El contenido de la Sagrada Escritura es transmitido en e icono no en forma de una enseñanza teórica, sino en modo litúrgico, esto es, de modo vivo, dirigiéndose a todas las facultades del hombre.”
  Con ello el icono logra que la atención no se desvíe hacia la complacencia o el placer sensual de su belleza. El icono muestra el paisaje de un modo particular, esti­lizando montículos y escalones; tierra, agua y árboles son reproducidos sin la extensión de la profundidad y el paisaje jamás adquiere un significado autónomo en el icono. La naturaleza, en el icono, sólo participa del plan divino para la salvación del hombre, que es corona de la creación y sin él es inconcebible. Aun cuando la natura­leza resulta necesaria, en la figuración no llama de modo especial la atención del iconógrafo, porque toda su aten­ción se fija en el mundo del más allá II...].  
La concentración orante y la quietud de la pacifica­ción celeste son tan fuertes en el icono que inevitable­mente aplaca los sentimientos y detiene la indomable corriente de los pensamientos de todo el que lo mira. Mediante el icono nos remontamos a la Imagen Primera, nos ponemos en contacto con ella mediante la fe y la plegaria y, en respuesta a nuestra fe y plegaria, el icono, este signo sensible —madera y color—, se llena de ‘ener­gías’ de vida que brotan del Prototipo. El icono deviene onda transmisora de su gracia.Lo que para el pintor es el estudio de la naturaleza, lo es para el iconógrafo la copia de los antiguos iconos. Copiarlos tiene una importancia primaria: equivale a instruirse e introduce en la misma región espiritual.
Sin oración, por otra parte, el iconógrafo está muerto para el mundo espiritual y, aunque poseyera perfectamente la técnica del icono, su obra resultaría siempre sin alma

PRINCIPAL   ICONOS